Patologies més freqüents

L’obstrucció de la via llagrimal que produeix llagrimeig i epífora succeeix aproximadament en el 10% dels nounats. Es manifesta amb un llagrimeig constant en un o en els dos ulls que, sovint, s’acompanya de secreció mucosa i tumefacció de les parpelles. La causa més freqüent és una obstrucció congènita del conducte naso-llagrimal que uneix l’ull amb el nas. Un 90% es resolen espontàniament durant els primers 9 mesos de vida realitzant maniobres de massatge del sac llagrimal i higiene de la zona. Si malgrat aquestes mesures l’obstrucció del conducte persisteix, pot ser necessari realitzar un sondatge (introducció de sonda per repermeabilizar conducte), intubació (col•locació de tub de silicona per mantenir el conducte permeable) o fins i tot una dacriocistorrinostomia (tècnica quirúrgica per crear una comunicació entre ull i fosses nasals).

L’ambliopia o «ull gandul» és la disminució de la capacitat visual d’un ull que no s’ha desenvolupat de manera normal durant la infància. Gairebé mai causa símptomes, per la qual cosa sol passar desapercebuda pels pares. Afecta a un 4% de nens i la majoria d’ocasions és recuperable si es diagnostica prematurament, abans dels 7-9 anys d’edat. El diagnòstic es realitza mitjançant una exploració oftalmològica completa. El tractament consisteix en l’administració precoç de la correcció òptica i d’oclusions o penalitzacions de l’ull dominant per afavorir la recuperació de l’ull gandul. En cas de no realitzar un diagnòstic i tractament precoç pot generar un defecte visual irreversible.

L’estrabisme o falta d’alineació dels ulls és freqüent en la infància. Afecta fins a un 4% dels nens. Pot ser constant o intermitent. Una de les conseqüències més importants de l’estrabisme és la seva possible associació a l’ambliopia, per aquest motiu tant el diagnòstic com un tractament a temps són fonamentals. És important saber que qualsevol tipus de desviació a partir dels 2 anys d’edat no és normal i que l’estrabisme té un component hereditari. El tractament de l’estrabisme varia segons el tipus, però té 2 objectius principals: el primer, lluitar contra l’ambliopia si aquesta existeix i el segon, no menys important, és la realineació dels ulls.

Els defectes de refracció són molt habituals en la clínica diària. Fins a un 80% dels nounats són hipermetrops de forma natural (ulls més curts, de manera que les imatges es formen darrere de la retina). A mesura que l’ull va creixent, en general es tendeix cap a la emetropia (la normalitat, quan les imatges s’enfoquen en la retina). Els fills de pares miops tendiran cap a la miopia a mesura que vagin creixent (ulls més llargs, de manera que les imatges es formen per davant de la retina) ja que la miopia té un component hereditari. Els factors mediambientals associats a la miopia estan en estudi, però es creu que pot estar associada al sedentarisme, a l’abús de sucres i a la no compensació del treball visual proper. En general, els defectes de refracció es tracten mitjançant correcció òptica (ulleres, lents) però en alguns casos també és necessària la utilització de pegats, sobretot en aquells nens els ulls dels quals presenten defectes de refracció molt dispars d’un ull a l’altre (anisometropia), per evitar l’aparició de l’ambliopia.